Un món a ulls de llop

... en aquest embolic de Cristina Peri Rossi.

Aquesta prestigiosa escriptora d'indiscutible qualitat literària és ara més famosa per l'embolic anti-català que s'està organitzant al voltant seu que no pas per les seves obres. Ella porta més de trenta anys a Catalunya i uns quants d'ells treballant a Catalunya Ràdio, sembla que sempre fent-ho es castellà tot i conèixer perfectament la nostra llengua. I passa que aquest any l'han fet fora justament per això: no fer servir el català en les seves col•laboracions a CatRadio.

Aquí tenim un resum de la història:
El Mundo i Peri Rossi atien el foc de la catalanofòbia
Peri Rossi: la rendició

Fa temps que volia escriure sobre això tot posant-los a tots de volta i mitja, a ella per xarnega (acepció 2a) i a la resta per botiflers (acepció 2.3).

Però finalment he preferit ser una miiiiiica més positiu que tot això, tot i que no em desdic pas del apel·latius d'abans.

Imaginem-nos doncs, ja sé que és molt imaginar, que el director de la casa dimiteix just quan la van fotre fora i m'hi posen a mi en lloc seu. Que n'hauria fet?

Imaginem una mica més i fem que la escriptora, com comptes d'anar a plorar les seves penes a El Mundo s'hagués defensat amb els arguments que el professor de la UAB Albert Branchadell fa servir avui per defendre-la:
Donant voltes al 'cas Peri Rossi'

Hi diu coses prou interesants com:

(...)
el gran problema de la llengua catalana no és la seva imminent extinció, sinó la vigència d'unes normes d'ús que en perjudiquen la visibilitat social i, a la llarga, podrien acabar malmetent-ne la remarcable vitalitat. En concret, l'anomenada norma de convergència, en virtut de la qual una persona que s'expressa habitualment en català passa a fer-ho en castellà davant d'interlocutors que són parlants habituals d'aquesta llengua o que simplement percep com a tals.
(...)
La conversa bilingüe, que no per casualitat va ser el que va postular la primera responsable de Política Lingüística, Aina Moll, és la norma que projectava finalment Una nit a la Terra a l'audiència: norma que sens dubte afavoreix el català davant la norma de convergència (que alguns anomenen "de subordinació") actualment vigent a la societat catalana.

Doncs bé, en aquest cas i d'aquesta manera, sí que l'hauria readmés dintre de la ràdio. Ara bé, seguint aquest raonament, al principi i al final del seu programa posaria una falca publicitària (i gratis) per promocionar la campanya "Qué faig si...?" encetada per la Plataforma per la Llengua justament per concienciar contra aquest maleït costum de la "norma de subordinació".

Però cal recordar que no va ser aquest l'argument que va fer servir ella, sinò més aviat el victimisme d'una suposada "persecució lingüística". En aquest cas, la meva resposta hauria estat:
"Senyora Peri Rossi, sobre la seva readmissió: i un be negre! com a mínim per torracollons!. Passi-ho bé i tanqui la porta quan surti."

Nasqué al Tarròs, municipi de Tornabous, el 21 de juny de 1882 i fou asassinat a Barcelona tal dia com avui 15 d'octubre de 1940.

Va ser President del Parlament de Catalunya, Ministre del Govern Espanyol i President de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República Espanyola.

Probablement no va ser el millor dels presidents possibles. Però morí a mans de les tropes de Francisco Franco, llavors cap d'estat d'Espanya, cal recordar-ho, pel fet d'haver gosat ser 123é President de la Generalitat de Catalunya.

Descansi en pau.

Definitivament, cap selecció espanyola és la meva
I no ho dic pas per odi als jugadors espanyols (i catalans) que hi participen ni tan sols per odi a Espanya (això de que els independentistes odiem a Espanya és un malentés ben greu que n'hauré de comentar en un altre post) sino pel fet de que les seleccions no són ben bé del país, sino de la federació.

Sí, sé que l'argumentació és un pél complicada, molt més que seguir senzillament als jugadors que juguen sota la teva bandera.

Però ja m'han tocat prou alló que no sona. Començant per Fresno i l'hoquei i acavant pel partit que la selecció catalana n'havia de jugar avui amb la dels USA. Sigui de l'esport que sigui, la Federació Espanyola
implicada no fa res més que posar-nos pals a les rodes i punyalades al cor negant-se a tot sense cap mena d'escletxa per on poder-hi entrar a dialogar i trobar una solució intermitja.

I cal recordar que el responsable directe de cada selecció espanyola no n'és pas el "Secretario General de Deportes" sino, justament, la "Federación Española".

Així doncs, ja li poden donar molt pel sac a qualsevol selecció espanyola, tant si guanya com si perd, per molt que hi jugui Gasol o Puyol.

La Federació Catalana de Futbol tira la tovallola i renuncia a jugar el 14 d'octubre

No és la meva festa ni hauria de ser la d'Espanya però sí que, en part, hauria de poder fer-la meva.

Com a independentista, ahir 12 d'octubre, la "Fiesta Nacional de España" no em fa sentir al•ludit. Potser fóra diferent si llur cerimonial tingués més present la pluralitat dels que, volguem o no, som sota la "rojigualda " amb, per exemple, una desfilada de les banderes de les comunitats autònomes.

Però trobo a mes a mes que és una data incongruent per a ser festa d'Espanya i només d'Espanya. Per que qué va passar tal dia com ahir l'any 1492? Cristòfol Colom arrivà a les illes del Carib, fet que va portar al domini de la Corona Castellana d'arreu del continent Americà.

No és pas casualitat que el 12 d'octubre sigui prou conegut com a "Dia de la Hispanitat" fins i tot més que com a "Dia d'Espanya". Però quin esment es va fer ahir a TOTS (o qualsevol) país hispà que no fós Espanya? jo no en vaig veure cap.

Tot plegat fa l'efecte que els espanyols celebren més el dia de llur imperi (perdut, cal recordar) que no pas el dia de la seva pròpia nació i, ja em perdonaran, això és lleig i ranci.

Si ahir s'hagués cel•lebrat un "Dia de la Hispanitat" com cal, fins i tot jo m'en podria haver sentit implicat pels meus vincles actuals amb Colòmbia, pàtria de la meva muller i la meva filla (malgrat que caldria veure com tractar el tema del genocidi indígena i l'esclavatje d'africans que va suposar la conquesta d'Amèrica)

I la festa d'Espanya... quan l'haurien de fer? doncs el dia ja el tenen: el 6 de desembre, que vulguis que no és el símbol més clar de la espanya democràtica i, si la trobem ensopida (que ho és), doncs queli preguntin a Pasqual Maragall com fer-s'ho per inventar-se un cerimonial tal com ja ho va fer per l'11 de setembre afegint-li els actes del Parc de la Ciutadella i, s'ha de dir, amb prou éxit de públic.

I si els espanyols volguessin altra data... em venen al cap un parell de fets històrics adients:
- 19 d'octubre: L'enllaç matrimonial entre Isabel de Castella i Ferràn d'Aragó l'any 1469. Fou aquest el primer cop que, tot esperant la caiguda de Granada, l'actual territori de l'Estat Espanyol romangué sota una mateixa corona. Ara bé, també seria MOLT bona idea que dins aquestes commemoracions s'esmentés que ni de bon tros es van unir tots els regnes i, ja posats, que ni tan sols la Corona Catalano-aragonesa (o d'Aragó, no m'hi vull barallar ara pel nom) era un regne uniforme, ja que Aragó, Catalunya, València i Mallorca tenien les seves pròpies lleis amb tot el que això implicava.

- 29 de juny: La signatura del primer "Decreto de Nueva Planta" per part de Felip V l'any 1707 contra els regnes de València i Aragó. Aquest fet, abolint ben bé totes les lleis de tot regne sota la seva corona que no fós Castella, ens convertí a tots, més que en espanyols, en castellans de facto. És aquesta una proposta molt arriscada per que seria un dia MOLT feridor per molts dels que ara vivim ens aquestos antics regnes però... també serviria per que tothom tingués present el motiu principal que a molts s'ens fa TAN difícil trobar-nos còmodes dins d'Espanya.

I així "arreglades" totes dues festes podria commemorar l'una, com a hispà, recordant que som on som i que pel mig va haver un genocidi i l'altra, com a ciutadà de l'Estat Espanyol, recordant que som on som per un procés d'assimilació que encara dura.

Anteriorment vaig solidaritzar-me amb Albert Rivera, i no m'en desdic pas per molt que tot plegat fós finalment una broma de gust pitjor que péssim. No m'en desdic per que ara seria molt fàcil enriure's del president de Ciutadans, però a veure quí és el guaperas que rep l'amenaça i s'ho pren a conya. No pas jo, i com que no vull pels altres el que no vull per a mi... doncs solidaritzat queda.

Ara bé, quatre detalls voldria recordar d'aquesta història:
1- Un cop fet públic el cas, els autors de les amenaces van enviar-li un email demanant disculpes tot penedits. Sembla també que en Rivera no va dir res de la disculpa a la policia fins passat uns quatre dies. Lleig, malgrat que puc acceptar que amb el cap de setmana i les festes de La Mercé és possible que no s'hagués assabentat fins a última hora, car que la disculpa la van rebre a l'email de Ciutadans, no pas al seu personal.
Rivera va ocultar als mossos que els assetjadors es van disculpar

2- Poc després es va fer públic que els brétols amenaçadors eren militants de les JERC. Acte seguit, el partit va obrir diligències per fer-los fora de les JERC i Joan Puigcercós va trucar personalment a Albert Rivera per demanar-li disculpes. Val a dir que aquest procediment de fer fora a qualsevol militant a la primera bretolada és del tot habitual a ERC i mai es diu prou.
Les JERC expulsaran dos militants per amenaçar Rivera

3- Finalment, sembla que als autors de les amenaces els hi caurà tot el pes de la llei tot i amb l'atenuant del penediment. Justícia feta, a la espera de la sentència final, i tant de bó que tots els casos d'amenaces acavessin com aquest.

Si, tant de bó, per que no vull tancar aquest post sense fer esment a les altres amenaces que rep el catalanisme dia rere dia i tot sovint amb un resultat totalment diferent:
Un grupo de ultraderechistas agrede al portavoz del Bloc de Mislata en plena noche
Uns desconeguts ataquen amb explosius la seu del Bloc de València
Amenacen de mort Alfons López Tena

Trobo del tot absurd que encara haguem d'estar barant-nos per aquest tema. Ara bé, si la baralla continua és per que encara hi ha debat i tampoc és qüestió de defugir la lluita per pur pacifisme covard quan no seria TAN complicat arrivar a un punt mig d'entesa.

I és que sembla que no hi ha alternativa des que en temps d'Aznar ens van arrabassar els codis provincials de les matrícules i ens van uniformitzar a tots.

No deia Montserrat Tura, llavors consellera d'Interior, que tenien ben bé enllestit la legalització del CAT a les matrícules? doncs encara hi som en les mateixes i fa poc que el mismíssim secretari de vicepresidència, Rafel Niubó, ha estat multat per portar la E tapada per una enganxina del CAT.
Multen el secretari general de Vicepresidència de la Generalitat per dur el CAT a la matrícula

"Y lo que te rondaré, morena" i no serà per que no tenim de països, fins i tot europeus, on veure com s'ho fan amb situacions similars tot demostrant que no passa res per diferenciar una miiiiica la matrícula segons el territori dintre de l'estat.

I encara més, ja té collons la cosa que encara estem amb el famós tema de "las chapas" (Aznar dixit) que va ser el detall definitiu que em va portar definitivament a l'independentisme (Yo fui pingüino, y usted?).

Curiosa casualitat.