Un món a ulls de llop

Aquest senyor, vocal del Consell General del Poder Judicial, és un dels millors referents que tenim els independentistes catalans. Veieu-lo aquí dins la gola del llop, una tertúlia de la COPE de Catalunya, defensant-se i, de fet, defensant-nos amb el que realment cal: arguments i collons. Sense agressivitat ni faltar-li a ningú el respecte, però sense deixar passar ni una mentida.

Ja diuen, crec que fou Ramón Tremosa, que la independència la aconseguirem gràcies a senyors amb corbata i, afegiria jo, no pas brétols més o menys benintencionats cremant res, ni que siguin fotos.

Gaudiu-ne el vídeo:

Per cert, la majoria dels atacs que li fan van al voltant un llibre seu que cada dia m'interessa més:
'Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia' (La Magrana) d'Alfons López Tena

Ahir el Barça va guanyar pero 2 gols a zero al Glasgow Rangers i, des d'abans d'ahir, llurs aficionats vinguts d'Escòcia han begut tota la birra que han pogut, sembla que poden engolir MOLTA més cervesa que nosaltres pobres nadius, i l'han pixada arreu on els hi ha semblat bé. Sí, fins i tot just al voltant d'aquella mena d'escala a l'inrevés que la ciutat de Barcelona dedicà al nostre insigne Francesc Macià (Uns 700 seguidors del Rangers causen aldarulls al centre de BCN).

Això portà a preguntar-se a un de RAC1 si a Glasgow també tenien alguna estàtua de William Wallace on poder-hi descarregar la bufeta. Conyes a banda, em vingué al cap la comparació dels d'aquest equip amb llur etern rival: el Celtic.

Com si fós una mena de rivalitat d'aquestes que sobrepassen lo esportiu on, més o menys com el Barça-Espanyol, tenim un equip més "dels de casa" com el Celtic i l'altre "dels de fora", és a dir, botifler. Aquestos dos equips es diferencien, també, en que els del Celtic son tan borratxos com els dels Rangers, però sense fer mai massa fressa (caldria consultar hemeroteca per assegurar-ho).

De totes maneres, també vaig recordar el tòpic del turista britànic (només cal anar a qualsevol platja o les Rambles de Barcelona) i el tipus de turisme que repressenta comparat amb d'altres com els "turistes" que estic coneguent al User Experience 2207 Conference tot pensant si realment val la pena rebre aquesta gent, si els quatre duros que es gasten els primers a casa nostra compensen els gastos d'haver de netejar tot el merder i la merda que deixen enrera.

Doncs bé, just després de ben bé reclamar un cordó sanitari contra aquest malaurat "turisme de borratxera" em trobo a les portes del metro amb el meu bitllet fent l'idiota i, mentre jo estava encara cagant-me en la mare d'aquell trosset de cartulina, em trobo amb un d'aquestos botiflers escocesos de samarreta blava que, senzillament, em donà la seva tarjeta T10 de metro.

Vés a saber si ho hauria fet sabent el que havia dit d'ell i tota la seva patuleia.

I, havent-ne parlat abans de merder, diria que va ser com una rosa nascuda d'un femer, que una flor no fa estiu, però una rosa és una rosa i s'ha d'agraïr.

Heus aquí que un repugnant brétol de nom Sergi Xavier va agredir una noia fa ben bé un mes:
Brutal agressió en un tren pel sol fet de ser equatoriana

Al paio l'enxampen i el deixen lliure tot i l'estira i arronsa de jutge, fiscal, ministres, cònsuls, ambaixadors i la mare que els va matricular:
El jutge deixa en llibertat l'agressor del ferrocarril

S'ha d'admetre que, amb la llei a la mà, el jutge va fer el que havia de fer. Ara bé, hi ha una cosa anomenada "alarma social" que hauria de servir de quelcom més que omplir portades de diari. A aquest brétol racista li han aplicat la lleig tal com toca independentment del ressó mediàtic que encara té el cas, però això té unes nefastes conseqüències:
1- sensació de indefensió de la víctima, amb llur patiment per molt que ella no li hagi pogut ensenyar al jutge nafres ni fractures de cap tipus.
2- sensació d'impunitat de l'agressor, amb el perill de imitació per part d'altres brétols com ell o encara pitjors que ell.
3- el risc per la seguretat de l'agressor, que amb llur impunitat hi pugui haver algú que, identificant-se amb la víctima i tot pensant que la justícia no fa massa res, caigui en la temptació de prendre's la justícia a la seva manera i fer-li una cara nova, o les cames, o pitjor.

I és justament aquesta tercera conseqüència la que ha portat a que l'agressor hagi d'amagar-se:
L'agressor de la menor equatoriana canvia de domicili després de rebre amenaces telefòniques

I és que era d'esperar. Però que no se m'entengui malament. No vull que li passi res, en tot cas, el que vull és que res de semblant torni a passar. Potser sí que part de mí voldria que li fotessin un bon ensurt, però més aviat el que vull és poder-lo perdonar.

Ara bé, el perdó demana penediment, i no pas la seva fatxenderia.

Ara que han sentenciat els detinguts pel major i més terrible atemptat terrorista de tota la història europea miro enrera per recordar com vaig viure jo aquells moments.

Em cal admetre que jo, de bon matí, tampoc podia atribuïr la massacre a cap altre que a ETA i així vaig escriure-ho:
ETA atempta a Madrid

Dies després, vaig decidir reflexionar-ne una mica:
11-M: Doncs al final no va estar ETA

Finalment, crec que també val la pena recordar l'actitud del govern de llavors devant dels fets:
11-M: El Periódico: Dues trucades des de la Moncloa

Res més a dir.