Un món a ulls de llop

Francesc Macià, president d'ERC. Fa 77 anys al balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya:
"CATALANS:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens “apoiem” sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i del món, demanant- los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles,

Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya."

l'Audio

El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca, Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas d'esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el Conqueridor« per les seues accions memorables i victòries incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són els Països Catalans.

Vuit-cents anys després del seu naixement, els membres d'estatpropi.cat volem recordar al regent que amb tarannà guanyador assentà les bases de l'actual nació catalana. Des d'EstatPropi.Cat us proposem que la campanya «Suma't al mapa per un Estat Propi», i per tant el seu mapa, esdevingui el millor homenatge a lo nostre rei. El mapa configura la nació que avui no només perviu sinó que lluita, fruit del seu regnat. La portada d'EstatPropi.Cat és doncs la demostració que vuit segles més tard, i malgrat les guerres perdudes i desventures trobades, seguim avançant amb la determinació de situar la nostra nació al nivell que per història, cultura, caràcter i voluntat ens pertoca. Aquest 2008, des dels territoris que ell regnà i des de multitud de contrades arreu del planeta, les catalanes i els catalans ens sentim hereus del seu projecte, que adaptem i fem nostre amb l'empenta necessària per a erigir un nostre propi Estat.

Fa mesos, mossén Ballarín, home de gran saviesa que diu les coses tal com raja amb la tranquilitat d'esperit que poc pot ofendre tot alló que diguis des de l'amor a tothom, fins i tot a l'enemic, ens donà tota una lliçó en un dia en que tots encara ens estàvem recuperant de la ressaca hispànica de divendres.

Faré esment d'un paràgraf que tot patriota (sigui quina sigui la pàtria) hauria de servir com a pensament de capçalera:

L'Orgull

PEL QUE EM TOCA, NO PUC AMAGAR-ME, ni ho faré mai, que m'estimo aquesta terra menuda, allà segles gloriosa, suara renaixent, ara mateix tronadeta. Déu me'n reguard de viure amb l'orgull de ser català, fóra tan poca-solta com anar pel món dient que tinc el nas més perfecte que mai hagin vist. Estic més cofat dels rovellons a la llauna que no de les glòries dels almogàvers. Em fa molt més seu el pa de cada dia de la senyora Pepeta que el Rafael Casanova. No puc dir que el meu país sigui el millor del món, només puc dir que no en tinc d'altre, i que Déu n'hi do, que Ell em conservi la gràcia d'aquesta Mediterrània. La mesura. Tant se val. M'esborrona que algú atiï els seus a l'orgull de ser polonesos. Poso per cas.

Encara he d'identificar els polonesos del final, no sé si me n'hauria de sentir al•ludit. Però de totes maneres no he pogut evitar treure de la cartera el meu carnet de nacionalitat catalana i llegir el darrer punt del decàleg del nacionalista català.

Sigues crític: Catalunya no és la terra millor, és simplement la teva.

Reflexionem-hi, uns i altres, reflexionem-hi.

Nasqué al Tarròs, municipi de Tornabous, el 21 de juny de 1882 i fou asassinat a Barcelona tal dia com avui 15 d'octubre de 1940.

Va ser President del Parlament de Catalunya, Ministre del Govern Espanyol i President de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República Espanyola.

Probablement no va ser el millor dels presidents possibles. Però morí a mans de les tropes de Francisco Franco, llavors cap d'estat d'Espanya, cal recordar-ho, pel fet d'haver gosat ser 123é President de la Generalitat de Catalunya.

Descansi en pau.

Anteriorment vaig solidaritzar-me amb Albert Rivera, i no m'en desdic pas per molt que tot plegat fós finalment una broma de gust pitjor que péssim. No m'en desdic per que ara seria molt fàcil enriure's del president de Ciutadans, però a veure quí és el guaperas que rep l'amenaça i s'ho pren a conya. No pas jo, i com que no vull pels altres el que no vull per a mi... doncs solidaritzat queda.

Ara bé, quatre detalls voldria recordar d'aquesta història:
1- Un cop fet públic el cas, els autors de les amenaces van enviar-li un email demanant disculpes tot penedits. Sembla també que en Rivera no va dir res de la disculpa a la policia fins passat uns quatre dies. Lleig, malgrat que puc acceptar que amb el cap de setmana i les festes de La Mercé és possible que no s'hagués assabentat fins a última hora, car que la disculpa la van rebre a l'email de Ciutadans, no pas al seu personal.
Rivera va ocultar als mossos que els assetjadors es van disculpar

2- Poc després es va fer públic que els brétols amenaçadors eren militants de les JERC. Acte seguit, el partit va obrir diligències per fer-los fora de les JERC i Joan Puigcercós va trucar personalment a Albert Rivera per demanar-li disculpes. Val a dir que aquest procediment de fer fora a qualsevol militant a la primera bretolada és del tot habitual a ERC i mai es diu prou.
Les JERC expulsaran dos militants per amenaçar Rivera

3- Finalment, sembla que als autors de les amenaces els hi caurà tot el pes de la llei tot i amb l'atenuant del penediment. Justícia feta, a la espera de la sentència final, i tant de bó que tots els casos d'amenaces acavessin com aquest.

Si, tant de bó, per que no vull tancar aquest post sense fer esment a les altres amenaces que rep el catalanisme dia rere dia i tot sovint amb un resultat totalment diferent:
Un grupo de ultraderechistas agrede al portavoz del Bloc de Mislata en plena noche
Uns desconeguts ataquen amb explosius la seu del Bloc de València
Amenacen de mort Alfons López Tena

Catalunya, i més concretament Barcelona, devant la manca d'un estat que l'acaroni sembla condemnada a esperar grans patums per poder posar el país al dia.

Per exemple, al 1992 vam tenir la excusa dels Jocs Olímpics per fer dissabte als trens i, des de llavors, amb prou feines n'ha arrivat prou pressupost pel manteniment del que hi havia i ni parlem ja per poder-ne crèixer al ritme de la demanda dels usuaris.

Ens ha tocat suar sang per aconseguir que, ja que una RENFE centralitzada no ens dona el servei que necessitem, doncs ja la farem anar nosaltres. I la suamenta no ha estat només contra un govern resistent a perdre un altre bocí de poder, sino el indefectible ruixat d'insults i cal•lúmnies i insults des de la Caverna Mediàtica centralista per insolidaris i d'altres terribles crims i mortals pecats. Joan Clos, encara alcalde de Barcelona, va haver d'aguantar ser la riota dels assistents a una conferència que va fer a Madrid quan va parlar de l'absurd de que les RODALIES de RENFE fossin controlades des de i només des de Madrid.

Doncs no seria pas una fotesa tan gran si, mesos i mesos després, el govern espanyol ha hagut d'avaixar-se del burro fer justament el que des d'aquí denanem. Però vés per on que, no fós que s'ens sentissin discriminats, van i els hi ofereixen EL MATEIX i GRATIS a les altres 16 Comunitats Autònomes que ho demanin. I que ara no em digui ningú que jo demano que la resta de comunitats n'hagin de pagar res ni, de fet, hagin de passar pel mateix calvari diplomàtic i mediàtic que nosaltres.

No vull pels altres altra cosa que el que vull pels meus ni tampoc vull que el altres n'hagin de patir el que els meus tinguin la desgràcia de patir.

Però tampoc és just que el passa actualment. És el que alguns anomenen "harmonització autonòmica" o el clàssic "café para todos". Que jo recordi va començar amb la pròpia creació de l'Estat Autonòmic. Vinga Catalunya i Euskadi a suar sang per a recuperar l'autogovern arrabassat per Franco i, no fós que ningú se sentís discriminat (tot confonent dret per privilegi) s'inventen la Espanya de les 17 autonomies on dissoldren's. Mitja Espanya buscant sota les pedres algú que s'inventi més de 10 himnes i banderes per unes entitats territorials sortides del no-res.

De llavors fins ara, sempre que des de Catalunya s'ha lluitat per un bocí del que en pertoca ens venen sempre amb la cantarel.la de "antes hemos de hablarlo con los otros 16". I no és res estrany sentir al senat, a cada cimera de presidents autonòmics, "pues resulta que ahora tengo n-mil euros de más para sanidad. Habrá que buscar en qué gastarlos" i podeu estar ben segurs que no és pas un català qui ho diu, que aquí fem mans i mànigues per que la nostra sanitat pública pugui soreviure i la llista de necessitats pendents és ben llarga.

Considero doncs que les altres autonomies porten tres bones dècades rebent regals gràcies als esforços dels catalans (d'acord és l'Estat Espanyol qui otorga aquestos regals, però sense el nostre esforç allò a regalar no existiria). I tot sense cap mostra d'agraïment. I és que ja ni demano que ens vagin petonejant els peus pels carrers d'Espanya ni que els catalans hol tinguem tot pagat, com deia Pujols.

Però sí demanaria que al menys ens deixessin fer, sigui en callat agraïment per lo rebut o en espera a lo que estigui per vindre.

I és que quan a algú se li fan masses regals acava prenen't-s'ho com un subsidi obligatori i permanent.

PD: i que ara ningú em vingui amb la capullada de que si tant malament anem de pasta millor que tanquem TV3. Primer per que TV3 és una necessitat pels catalans com a cultura (com masses altres quan tens un estat en contra teva) i, segón, que posats a tancar que tanquin TVE que és encara MOLT MES cara i no hi ha cap mancança de televisions en espanyol.

Era 12 de setembre que vaig llegir la següent notícia: Joel Joan assumeix el ’sóc amic d’ETA’ de Xirinacs.

Notícia que vaig haver de llegir com tres cops per veure d’ón treien ells aquesta conclussió. I sí, d’acord, hi ha una frasse d’on POTSER es podria INTERPRETAR això però MAI diu res ni tan sols semblant a:
"Soc amic d’ETA" o "Els d’ETA son companys meus de lluita" o "TOTS els amics d’en Xirinacs són els meus, SENSE excepció, ETA també".

Aquest mateix dia, ell mateix va desmentir-ho taxativament a la web de sobirania i progrés. Cosa que per a mi no calia, però actualment ALGUNS vivim en un estat de contínua sospita que fa que sí que calgui anar-nos justificant a cada pas.

Val a dir que jo MAI vaig dubtar de la opció independentista I pacifista d’en Joel Joan i que n’hauria de caldre quelcom més que un "lapsus lingue" per esdevindre el boc expiatori sospitós dels crims més terribles que es fan i es desfan.

Ja m’agradaria saber qui va ser el periodista, o el medi, que va començar a escampar aquesta cal.lúmnia i, a partir d’ell (o ella) la resta de periodistes s’hi van afegir sense ni tant sols plantejar-se qualcom de tant bàsic com anar a les fonts de la notícia a contrastar-la. Doncs crec que un dels nostres deures com a ciutadans responsables és tenir-los identificats aquestos morruts per deixar-nos enganyar cada dia una mica menys. Per començar jo ja no m’enrefio d’e-notices ni de diarioiberico.

[actualització 21-09-2207] També hi han afegit un recull complert de les entrevistes que li han fet sobre aquest tema