Un món a ulls de llop

Sí, ho sembla, així ho reflecteixen tots els mitjans de comunicació i justament per això estava jo emprenyat com una mona per la ignomínia dels que, teòricament, em repressenten devant el món com a catòlic.

Però vés per on que tenia la mosca al nas i vaig decidir anar directament a la font de la notícia:
Nota de la roda de premsa

A aquest document de 10 punts on els bisbes ens recomanen els punts a tenri en consideració a l'hora d'anar a votar parla de molts temes diferents. I no pas tots semblen trets del programa electoral del PP, ans al contrari.

Per que sí, si de tota la llista destaquem NOMES els punts més, diguem-li, reaccionaris, sí que ho semblarà. Però, tal i com digué Msn. Camino, cal llegir-s'ho tot i cadascú veurà quins punts són els més importants per ell, o ella:
"1. Els espanyols hem estat convocats a les urnes per al proper dia 9 de març. Com en altres ocasions semblants, els bisbes oferim als catòlics i a tots els qui vulguin escoltar-nos algunes consideracions que estimulin l’exercici responsable del vot. Parlem com a pastors de l’Església que tenen l’obligació i el dret d’orientar el discerniment moral que cal fer quan es prenen decisions que han de contribuir al ple reconeixement dels drets fonamentals de tothom i a la promoció del bé comú.

2. Amb aquesta finalitat pensem que aquest és un moment apropiat per a llegir i meditar de nou la instrucció pastoral aprovada el 23 de novembre de 2006 per l’assemblea plenària de la nostra Conferència Episcopal sota el títol <>. Recordem algunes idees fonamentals d’aquesta Instrucció, que han de ser compreses, per tant, en el conjunt d’aquell text tan rellevant."
Doncs sí, potser que tambe m'el llegeixi aquest document.

"3. Respectem els qui veuen les coses d’una altra manera. Només demanem llibertat i respecte per proposar lliurement la nostra manera de veure les coses, sense que ningú se senti amenaçat ni la nostra intervenció sigui interpretada com una ofensa o com un perill per a la llibertat dels altres. Volem col¡laborar sincerament en l’enriquiment espiritual de la nostra societat, en la consolidació de l’autèntica tolerància i de la convivència en el respecte mutu, la llibertat i la justícia, com a fonament imprescindible de la pau veritable (cf. n. 81)."
Oju! Que diu proposar, malgrat que potser ho fan amb tanta vehemència i autoritat que sembla que ho estiguin imposant. Però acceptem doncs que només estan proposant-ho.

"4. Si bé és veritat que els catòlics poden donar suport a partits diferents i militar-hi, també és cert que no tots els programes són compatibles de la mateixa manera amb la fe i les exigències de la vida cristiana, ni són tampoc igualment propers i proporcionats als objectius i valors que els cristians han de promoure en la vida pública (cf. n. 50)."
Sí, heu llegit bé: podem donar suport i militar a diferents partits. És cert que uns els hi agraden més que d'altres, però tampoc podem demanar-los massa.

"5. Els catòlics i els ciutadans que vulguin actuar responsablement, abans de donar suport amb el seu vot a una proposta o a una altra, han de valorar les diferents ofertes polítiques, tenint en compte l’estimació que cada partit, cada programa i cada dirigent atorga a la dimensió moral de la vida. La qualitat i exigència moral dels ciutadans en l’exercici del seu vot és el millor mitjà per a mantenir el vigor i l’autenticitat de les institucions democràtiques (cf. n. 56). No s’ha de confondre la condició d’aconfesionalitat o laïcisme de l’Estat amb la desvinculació moral i l’exempció d’obligacions morals objectives. En dir això no pretenem que els governants se sotmetin als criteris de la moral catòlica, però sí que s’atinguin al denominador comú de la moral fundada en la recta raó i en l’experiència històrica de cada poble (cf. n. 55)."
home, aquí neden i guarden la roba per que, malgrat que no volen que el govern funcioni a cop de catecisme, de fet síque ho demanen tot aprofitant-se de que els catòlics som, teòricament, majoria

"6. <> —diu el Papa— <> (n. 56). La legislació ha de protegir el matrimoni, començant per reconèixer-lo en el seu ser propi i específic (n. 41)."
Aquí toca des de l'avortament a la eutanàsia passant pel matrimoni... L'avortament en especial és un tema molt pelut i que ja miraré d'argumentar en un altre post. Però diguem per començar que això de "vida humana des de la concepció" no em cuadra gaire.

7. No és just voler construir artificialment una societat sense referències religioses, exclusivament terrenals, sense culte a Déu ni aspiració cap a la vida eterna (cf. n. 13). En aquest sentit sembla que apunten, entre altres coses, les dificultats creixents per incorporar l’estudi lliure de la religió catòlica en els currículums de l’escola pública, així com el programa de la nova assignatura, de caràcter obligatori, anomenada <> (cf. n. 18), que atempta el dret dels pares —i de l’escola en col¡laboració amb ells— a formar els seus fills d’acord amb les seves conviccions religioses i morals. Cal promoure un gran pacte d’Estat sobre la base de la llibertat d’ensenyament i l’educació de qualitat per a tothom.
Aquí ja comencem a tenir tuf a PP, és cert. Filosofades a banda, estic totalment en contra d'aquesta postura dels bisbes i, sí, del PP contra l'assignatura d'EpC. Però jo, tot i ser catòlic practicant convençut, veig aquesta assignatura com un intent (ja veurem si reeixit o no) d'ensenyar un mínim comú denominador d'ètica, civisme i legalitat que TOTHOM pugui compartir siguin quines siguin les seves creences. I és justament això, i no pas l'ensenyament religiós de sempre, el que crec que necessita la societat d'avui.

"8. El terrorisme és una pràctica intrínsecament perversa, del tot incompatible amb una visió moral de la vida justa i raonable. No solament vulnera greument el dret a la vida i a la llibertat, sinó que és mostra de la intolerància més dura i del totalitarisme (cf. n. 65). Una societat que vulgui ser lliure i justa no pot reconèixer explícitament ni implícitament una organització terrorista com a representant polític de cap sector de la població, ni pot tenir-la com a interlocutor polític (cf. n. 68)."
Això sembla ben bé dictat d'aquell de les "dos líneas de investigación". I mira que van de cul, per que això de negociar amb ETA ho ha intentat tot govern de tots els colors que hem tingut. I, malgrat que no estic per demanar a cap govern que vagi amb el lliri a la mà a negociar amb terroristes, no estic pas d'acord amb que la solució sigui només policial.

"9. L’Església reconeix, en principi, la legitimitat de les posicions nacionalistes que, sense recórrer a la violència, per mètodes democràtics, pretenguin modificar la configuració política de la unitat d’Espanya (cf. n. 73). Alhora, ensenya que, també en aquest cas, és necessari tutelar el bé comú d’una societat pluricentenaria i —en paraules de Joan Pau II als bisbes italians— <> per part de tots. Cal evitar els riscs de manipulació de la veritat històrica i de l’opinió pública en favor de pretensions particularistes o reivindicacions ideològiques (cf. n. 74)."
Home, gràcies per reconèixe'ns el dret de ser nacionalistes i encara més si no fem servir la violència. Però això de la manipulació de la història... admeto totes les prudències necessàries per tal de no passar-nos ni d'un costat ni de l'altre, però no volguem confondre la gent titllat d'excessiva una llei (la de la memòria històrica) que finalment s'ha quedat ridículament curta.

"10. En aquest moment de la societat espanyola, algunes situacions concretes han de ser tingudes molt particularment en compte. Ens sembla que els immigrants necessiten especialment atenció i ajuda. I al costat dels immigrants, els que no tenen feina, els que estan sols, les joves que poden caure en les xarxes de la prostitució, les dones humiliades i amenaçades per la violència domèstica, els nens, objecte d’explotacions i abusos, i els qui no tenen casa ni família on acollir-se. Cal treballar també per superar les distàncies i les diferències injustes entre les persones i les comunitats autònomes, procurant resoldre els problemes més urgents, com són el treball, l’habitatge accessible, o el gaudi equitatiu de la naturalesa, compartint dons tan indispensables per a la vida com l’aigua i tenint cura amb una atenció especial del patrimoni comú de la creació (cf. n. 80). En l’ordre internacional, és necessari atendre la justa col¡laboració per al desenvolupament integral dels pobles.
Que el Senyor il¡lumini i enforteixi tothom per a actuar en consciència i conforme a les exigències de la convivència en justícia i llibertat."
Com és que ningú parla a la premsa d'aquest punt? No serà potser, que és on els bisbes semblen menys del PP i no volen que passi allò de "que la veritat els esguerri una bona notícia"? Malgrat que agraïria que haguessin fet servir un llengutaje menys críptic, per que un no sap si els catalans ens hem de sentir aludits com els privilegiats o els discriminats quan parlen de les comunitats autònomes i allò del "gaudi equitatiu de la naturalesa" és una mena de cant a l'ecologisme ("cura amb una atenció especial del patrimoni comú de la creació", tant els costaria dir senzillament "medi ambient"?) o pel PHN ("compartint dons tan indispensables per a la vida com l’aigua").

Finalment, vaig empassar-me també la ronda de preguntes a veure si enganxava alguna relliscada del portamveu dels bisbes:
Preguntas

I no, li van preguntar al menys un parell de cops sobre quin partit era el que realment estaven recomanant i van insistir en que s'havien de llegir tots els punts. Podríem dir que qualsevol catòlic de bona fe pot votar menys o menys com vulgui segons sigui la importància que li doni un o altre aspecte de la recomanació dels bisbes.

Un altre punt concret que va treure va ser contra la llei del matrimoni que, per haver tret "espós i esposa" del concepte del matrimoni (i les seves conseqüències gravíssimes). Jo mai acavaré d'entendre qué n'han de fer els bisbes sobre cap tipus de matrimoni que no sigui el pròpiament catòlic, és a dir, mentre no hi hagi intents de matrimonis entre homosexuals pel ritus catòlic ells no haurien de dir-ne ni ase ni bèstia.

Finalment he de dir que d'acord la jerarquia catòlica ha anat tradicionalment de la maneta de les opciones més retrògrades de tot l'espectre polític disponible (i no parlo només de la època de Franco). És cert que és amb el PP amb qui més surten de passeig els bisbes. És cert que el tó que fa servir Msn. Camino sovint no sembla massa conciliador. Però, en definitiva, ni al document ni a la roda de premsa el portamveu de la "Conferencia Episcopal Española" diu el que... diuen que diu, no sé si m'explico. Per que la postura ultra-conservadora de molts bisbes és innegable, però aquest document no els repressenta només a ells, sino a tot el ventall ideològic de dins el clergat.

I, afortunadament, no tots pensen igual.

Aquest senyor, vocal del Consell General del Poder Judicial, és un dels millors referents que tenim els independentistes catalans. Veieu-lo aquí dins la gola del llop, una tertúlia de la COPE de Catalunya, defensant-se i, de fet, defensant-nos amb el que realment cal: arguments i collons. Sense agressivitat ni faltar-li a ningú el respecte, però sense deixar passar ni una mentida.

Ja diuen, crec que fou Ramón Tremosa, que la independència la aconseguirem gràcies a senyors amb corbata i, afegiria jo, no pas brétols més o menys benintencionats cremant res, ni que siguin fotos.

Gaudiu-ne el vídeo:

Per cert, la majoria dels atacs que li fan van al voltant un llibre seu que cada dia m'interessa més:
'Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia' (La Magrana) d'Alfons López Tena

Ahir el Barça va guanyar pero 2 gols a zero al Glasgow Rangers i, des d'abans d'ahir, llurs aficionats vinguts d'Escòcia han begut tota la birra que han pogut, sembla que poden engolir MOLTA més cervesa que nosaltres pobres nadius, i l'han pixada arreu on els hi ha semblat bé. Sí, fins i tot just al voltant d'aquella mena d'escala a l'inrevés que la ciutat de Barcelona dedicà al nostre insigne Francesc Macià (Uns 700 seguidors del Rangers causen aldarulls al centre de BCN).

Això portà a preguntar-se a un de RAC1 si a Glasgow també tenien alguna estàtua de William Wallace on poder-hi descarregar la bufeta. Conyes a banda, em vingué al cap la comparació dels d'aquest equip amb llur etern rival: el Celtic.

Com si fós una mena de rivalitat d'aquestes que sobrepassen lo esportiu on, més o menys com el Barça-Espanyol, tenim un equip més "dels de casa" com el Celtic i l'altre "dels de fora", és a dir, botifler. Aquestos dos equips es diferencien, també, en que els del Celtic son tan borratxos com els dels Rangers, però sense fer mai massa fressa (caldria consultar hemeroteca per assegurar-ho).

De totes maneres, també vaig recordar el tòpic del turista britànic (només cal anar a qualsevol platja o les Rambles de Barcelona) i el tipus de turisme que repressenta comparat amb d'altres com els "turistes" que estic coneguent al User Experience 2207 Conference tot pensant si realment val la pena rebre aquesta gent, si els quatre duros que es gasten els primers a casa nostra compensen els gastos d'haver de netejar tot el merder i la merda que deixen enrera.

Doncs bé, just després de ben bé reclamar un cordó sanitari contra aquest malaurat "turisme de borratxera" em trobo a les portes del metro amb el meu bitllet fent l'idiota i, mentre jo estava encara cagant-me en la mare d'aquell trosset de cartulina, em trobo amb un d'aquestos botiflers escocesos de samarreta blava que, senzillament, em donà la seva tarjeta T10 de metro.

Vés a saber si ho hauria fet sabent el que havia dit d'ell i tota la seva patuleia.

I, havent-ne parlat abans de merder, diria que va ser com una rosa nascuda d'un femer, que una flor no fa estiu, però una rosa és una rosa i s'ha d'agraïr.

Heus aquí que un repugnant brétol de nom Sergi Xavier va agredir una noia fa ben bé un mes:
Brutal agressió en un tren pel sol fet de ser equatoriana

Al paio l'enxampen i el deixen lliure tot i l'estira i arronsa de jutge, fiscal, ministres, cònsuls, ambaixadors i la mare que els va matricular:
El jutge deixa en llibertat l'agressor del ferrocarril

S'ha d'admetre que, amb la llei a la mà, el jutge va fer el que havia de fer. Ara bé, hi ha una cosa anomenada "alarma social" que hauria de servir de quelcom més que omplir portades de diari. A aquest brétol racista li han aplicat la lleig tal com toca independentment del ressó mediàtic que encara té el cas, però això té unes nefastes conseqüències:
1- sensació de indefensió de la víctima, amb llur patiment per molt que ella no li hagi pogut ensenyar al jutge nafres ni fractures de cap tipus.
2- sensació d'impunitat de l'agressor, amb el perill de imitació per part d'altres brétols com ell o encara pitjors que ell.
3- el risc per la seguretat de l'agressor, que amb llur impunitat hi pugui haver algú que, identificant-se amb la víctima i tot pensant que la justícia no fa massa res, caigui en la temptació de prendre's la justícia a la seva manera i fer-li una cara nova, o les cames, o pitjor.

I és justament aquesta tercera conseqüència la que ha portat a que l'agressor hagi d'amagar-se:
L'agressor de la menor equatoriana canvia de domicili després de rebre amenaces telefòniques

I és que era d'esperar. Però que no se m'entengui malament. No vull que li passi res, en tot cas, el que vull és que res de semblant torni a passar. Potser sí que part de mí voldria que li fotessin un bon ensurt, però més aviat el que vull és poder-lo perdonar.

Ara bé, el perdó demana penediment, i no pas la seva fatxenderia.

Ara que han sentenciat els detinguts pel major i més terrible atemptat terrorista de tota la història europea miro enrera per recordar com vaig viure jo aquells moments.

Em cal admetre que jo, de bon matí, tampoc podia atribuïr la massacre a cap altre que a ETA i així vaig escriure-ho:
ETA atempta a Madrid

Dies després, vaig decidir reflexionar-ne una mica:
11-M: Doncs al final no va estar ETA

Finalment, crec que també val la pena recordar l'actitud del govern de llavors devant dels fets:
11-M: El Periódico: Dues trucades des de la Moncloa

Res més a dir.

... en aquest embolic de Cristina Peri Rossi.

Aquesta prestigiosa escriptora d'indiscutible qualitat literària és ara més famosa per l'embolic anti-català que s'està organitzant al voltant seu que no pas per les seves obres. Ella porta més de trenta anys a Catalunya i uns quants d'ells treballant a Catalunya Ràdio, sembla que sempre fent-ho es castellà tot i conèixer perfectament la nostra llengua. I passa que aquest any l'han fet fora justament per això: no fer servir el català en les seves col•laboracions a CatRadio.

Aquí tenim un resum de la història:
El Mundo i Peri Rossi atien el foc de la catalanofòbia
Peri Rossi: la rendició

Fa temps que volia escriure sobre això tot posant-los a tots de volta i mitja, a ella per xarnega (acepció 2a) i a la resta per botiflers (acepció 2.3).

Però finalment he preferit ser una miiiiiica més positiu que tot això, tot i que no em desdic pas del apel·latius d'abans.

Imaginem-nos doncs, ja sé que és molt imaginar, que el director de la casa dimiteix just quan la van fotre fora i m'hi posen a mi en lloc seu. Que n'hauria fet?

Imaginem una mica més i fem que la escriptora, com comptes d'anar a plorar les seves penes a El Mundo s'hagués defensat amb els arguments que el professor de la UAB Albert Branchadell fa servir avui per defendre-la:
Donant voltes al 'cas Peri Rossi'

Hi diu coses prou interesants com:

(...)
el gran problema de la llengua catalana no és la seva imminent extinció, sinó la vigència d'unes normes d'ús que en perjudiquen la visibilitat social i, a la llarga, podrien acabar malmetent-ne la remarcable vitalitat. En concret, l'anomenada norma de convergència, en virtut de la qual una persona que s'expressa habitualment en català passa a fer-ho en castellà davant d'interlocutors que són parlants habituals d'aquesta llengua o que simplement percep com a tals.
(...)
La conversa bilingüe, que no per casualitat va ser el que va postular la primera responsable de Política Lingüística, Aina Moll, és la norma que projectava finalment Una nit a la Terra a l'audiència: norma que sens dubte afavoreix el català davant la norma de convergència (que alguns anomenen "de subordinació") actualment vigent a la societat catalana.

Doncs bé, en aquest cas i d'aquesta manera, sí que l'hauria readmés dintre de la ràdio. Ara bé, seguint aquest raonament, al principi i al final del seu programa posaria una falca publicitària (i gratis) per promocionar la campanya "Qué faig si...?" encetada per la Plataforma per la Llengua justament per concienciar contra aquest maleït costum de la "norma de subordinació".

Però cal recordar que no va ser aquest l'argument que va fer servir ella, sinò més aviat el victimisme d'una suposada "persecució lingüística". En aquest cas, la meva resposta hauria estat:
"Senyora Peri Rossi, sobre la seva readmissió: i un be negre! com a mínim per torracollons!. Passi-ho bé i tanqui la porta quan surti."

Nasqué al Tarròs, municipi de Tornabous, el 21 de juny de 1882 i fou asassinat a Barcelona tal dia com avui 15 d'octubre de 1940.

Va ser President del Parlament de Catalunya, Ministre del Govern Espanyol i President de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República Espanyola.

Probablement no va ser el millor dels presidents possibles. Però morí a mans de les tropes de Francisco Franco, llavors cap d'estat d'Espanya, cal recordar-ho, pel fet d'haver gosat ser 123é President de la Generalitat de Catalunya.

Descansi en pau.

Definitivament, cap selecció espanyola és la meva
I no ho dic pas per odi als jugadors espanyols (i catalans) que hi participen ni tan sols per odi a Espanya (això de que els independentistes odiem a Espanya és un malentés ben greu que n'hauré de comentar en un altre post) sino pel fet de que les seleccions no són ben bé del país, sino de la federació.

Sí, sé que l'argumentació és un pél complicada, molt més que seguir senzillament als jugadors que juguen sota la teva bandera.

Però ja m'han tocat prou alló que no sona. Començant per Fresno i l'hoquei i acavant pel partit que la selecció catalana n'havia de jugar avui amb la dels USA. Sigui de l'esport que sigui, la Federació Espanyola
implicada no fa res més que posar-nos pals a les rodes i punyalades al cor negant-se a tot sense cap mena d'escletxa per on poder-hi entrar a dialogar i trobar una solució intermitja.

I cal recordar que el responsable directe de cada selecció espanyola no n'és pas el "Secretario General de Deportes" sino, justament, la "Federación Española".

Així doncs, ja li poden donar molt pel sac a qualsevol selecció espanyola, tant si guanya com si perd, per molt que hi jugui Gasol o Puyol.

La Federació Catalana de Futbol tira la tovallola i renuncia a jugar el 14 d'octubre

No és la meva festa ni hauria de ser la d'Espanya però sí que, en part, hauria de poder fer-la meva.

Com a independentista, ahir 12 d'octubre, la "Fiesta Nacional de España" no em fa sentir al•ludit. Potser fóra diferent si llur cerimonial tingués més present la pluralitat dels que, volguem o no, som sota la "rojigualda " amb, per exemple, una desfilada de les banderes de les comunitats autònomes.

Però trobo a mes a mes que és una data incongruent per a ser festa d'Espanya i només d'Espanya. Per que qué va passar tal dia com ahir l'any 1492? Cristòfol Colom arrivà a les illes del Carib, fet que va portar al domini de la Corona Castellana d'arreu del continent Americà.

No és pas casualitat que el 12 d'octubre sigui prou conegut com a "Dia de la Hispanitat" fins i tot més que com a "Dia d'Espanya". Però quin esment es va fer ahir a TOTS (o qualsevol) país hispà que no fós Espanya? jo no en vaig veure cap.

Tot plegat fa l'efecte que els espanyols celebren més el dia de llur imperi (perdut, cal recordar) que no pas el dia de la seva pròpia nació i, ja em perdonaran, això és lleig i ranci.

Si ahir s'hagués cel•lebrat un "Dia de la Hispanitat" com cal, fins i tot jo m'en podria haver sentit implicat pels meus vincles actuals amb Colòmbia, pàtria de la meva muller i la meva filla (malgrat que caldria veure com tractar el tema del genocidi indígena i l'esclavatje d'africans que va suposar la conquesta d'Amèrica)

I la festa d'Espanya... quan l'haurien de fer? doncs el dia ja el tenen: el 6 de desembre, que vulguis que no és el símbol més clar de la espanya democràtica i, si la trobem ensopida (que ho és), doncs queli preguntin a Pasqual Maragall com fer-s'ho per inventar-se un cerimonial tal com ja ho va fer per l'11 de setembre afegint-li els actes del Parc de la Ciutadella i, s'ha de dir, amb prou éxit de públic.

I si els espanyols volguessin altra data... em venen al cap un parell de fets històrics adients:
- 19 d'octubre: L'enllaç matrimonial entre Isabel de Castella i Ferràn d'Aragó l'any 1469. Fou aquest el primer cop que, tot esperant la caiguda de Granada, l'actual territori de l'Estat Espanyol romangué sota una mateixa corona. Ara bé, també seria MOLT bona idea que dins aquestes commemoracions s'esmentés que ni de bon tros es van unir tots els regnes i, ja posats, que ni tan sols la Corona Catalano-aragonesa (o d'Aragó, no m'hi vull barallar ara pel nom) era un regne uniforme, ja que Aragó, Catalunya, València i Mallorca tenien les seves pròpies lleis amb tot el que això implicava.

- 29 de juny: La signatura del primer "Decreto de Nueva Planta" per part de Felip V l'any 1707 contra els regnes de València i Aragó. Aquest fet, abolint ben bé totes les lleis de tot regne sota la seva corona que no fós Castella, ens convertí a tots, més que en espanyols, en castellans de facto. És aquesta una proposta molt arriscada per que seria un dia MOLT feridor per molts dels que ara vivim ens aquestos antics regnes però... també serviria per que tothom tingués present el motiu principal que a molts s'ens fa TAN difícil trobar-nos còmodes dins d'Espanya.

I així "arreglades" totes dues festes podria commemorar l'una, com a hispà, recordant que som on som i que pel mig va haver un genocidi i l'altra, com a ciutadà de l'Estat Espanyol, recordant que som on som per un procés d'assimilació que encara dura.

Anteriorment vaig solidaritzar-me amb Albert Rivera, i no m'en desdic pas per molt que tot plegat fós finalment una broma de gust pitjor que péssim. No m'en desdic per que ara seria molt fàcil enriure's del president de Ciutadans, però a veure quí és el guaperas que rep l'amenaça i s'ho pren a conya. No pas jo, i com que no vull pels altres el que no vull per a mi... doncs solidaritzat queda.

Ara bé, quatre detalls voldria recordar d'aquesta història:
1- Un cop fet públic el cas, els autors de les amenaces van enviar-li un email demanant disculpes tot penedits. Sembla també que en Rivera no va dir res de la disculpa a la policia fins passat uns quatre dies. Lleig, malgrat que puc acceptar que amb el cap de setmana i les festes de La Mercé és possible que no s'hagués assabentat fins a última hora, car que la disculpa la van rebre a l'email de Ciutadans, no pas al seu personal.
Rivera va ocultar als mossos que els assetjadors es van disculpar

2- Poc després es va fer públic que els brétols amenaçadors eren militants de les JERC. Acte seguit, el partit va obrir diligències per fer-los fora de les JERC i Joan Puigcercós va trucar personalment a Albert Rivera per demanar-li disculpes. Val a dir que aquest procediment de fer fora a qualsevol militant a la primera bretolada és del tot habitual a ERC i mai es diu prou.
Les JERC expulsaran dos militants per amenaçar Rivera

3- Finalment, sembla que als autors de les amenaces els hi caurà tot el pes de la llei tot i amb l'atenuant del penediment. Justícia feta, a la espera de la sentència final, i tant de bó que tots els casos d'amenaces acavessin com aquest.

Si, tant de bó, per que no vull tancar aquest post sense fer esment a les altres amenaces que rep el catalanisme dia rere dia i tot sovint amb un resultat totalment diferent:
Un grupo de ultraderechistas agrede al portavoz del Bloc de Mislata en plena noche
Uns desconeguts ataquen amb explosius la seu del Bloc de València
Amenacen de mort Alfons López Tena