Un món a ulls de llop

Fa mesos, mossén Ballarín, home de gran saviesa que diu les coses tal com raja amb la tranquilitat d'esperit que poc pot ofendre tot alló que diguis des de l'amor a tothom, fins i tot a l'enemic, ens donà tota una lliçó en un dia en que tots encara ens estàvem recuperant de la ressaca hispànica de divendres.

Faré esment d'un paràgraf que tot patriota (sigui quina sigui la pàtria) hauria de servir com a pensament de capçalera:

L'Orgull

PEL QUE EM TOCA, NO PUC AMAGAR-ME, ni ho faré mai, que m'estimo aquesta terra menuda, allà segles gloriosa, suara renaixent, ara mateix tronadeta. Déu me'n reguard de viure amb l'orgull de ser català, fóra tan poca-solta com anar pel món dient que tinc el nas més perfecte que mai hagin vist. Estic més cofat dels rovellons a la llauna que no de les glòries dels almogàvers. Em fa molt més seu el pa de cada dia de la senyora Pepeta que el Rafael Casanova. No puc dir que el meu país sigui el millor del món, només puc dir que no en tinc d'altre, i que Déu n'hi do, que Ell em conservi la gràcia d'aquesta Mediterrània. La mesura. Tant se val. M'esborrona que algú atiï els seus a l'orgull de ser polonesos. Poso per cas.

Encara he d'identificar els polonesos del final, no sé si me n'hauria de sentir al•ludit. Però de totes maneres no he pogut evitar treure de la cartera el meu carnet de nacionalitat catalana i llegir el darrer punt del decàleg del nacionalista català.

Sigues crític: Catalunya no és la terra millor, és simplement la teva.

Reflexionem-hi, uns i altres, reflexionem-hi.